râf  râf  [CO, TS]

  1. s.m. bot.com., gastr. plante dal gjenar Brassica, lat.sient. Brassica rapa, e soredut lidrîs di chê plante, taronde o fusade cu la polpe clare, che si mangjee jere a robâ i râfs te braide. Le ai viodude cun chescj voi, jenfri lûs e scûr. In scrufuiut. Che e ingrampave la viscje par tirâ i râfs e jemplâ il sac (Maria Forte, La gnot di Radeschi); no si straçave nuie. Dut bon: râfs, patatis, sioris di cincuantin, cudumars, tors di verze (Riedo Pup, I furlans e la fam); mаngjâ cuatri cjistinis sot lis boris, / un râf, un rati sôl, cun un miluç (Ermes di Colorêt, I, 208)
    Cfr. ufiel , pitiniç , broade
  2. s.m. (fig.) cui che al è pôc inteligjent, che nol capìs, ancje tant che ofese"Che a mi lassi cjaçâi un scufiot a chel râf di brovade…" (Pieri Piçul, Vieri e gnûf)
    Sin. stupit , basoâl , ufiel , gnogno , mauc , salam , biât , cudumar , gnoc , macaron
Polirematichis e espressions idiomatichis Proverbis:
  • a Pasche Tafanie, il râf al piert il cûr e la anime
  • a Sant Simon si gjave il râf e il raviçon
  • miôr vuê il râf e doman la code