distruzi  /-ù-/  dis|tru|zi  [AF]

  1. v.tr. (ancje ass.) fâ dams a alc, o ancje a cdn., fintremai che al cesse di esisti o che al piert integritât e funzionalitât se gjoldeve a ribaltâ i cops des scuelis e de glesie par distruzi i nîts dai passarins (Pieri Somede dai Marcs, La ultime baronade); "[…] i Turcs ca intor che a distruzin, brusin, copin; e nualtris ca, se finu? Se spetanu?" (Pier Paolo Pasolini, I Turcs tal Friûl); int che e gjolt a jessi crudêl e a distruzi sul nassi il content di chei altris (Amedeo Giacomini, Tal ospedâl)
    Sin. butâ a cuarts , disfâ , devastâ , disdrumâ , dissipâ , parâ a bocons , parâ a fruçons , parâ a tocs , parâ jù , sdrumâ , fiscâ
    Var. distrudi
    1. puartâ ae ruvine fisiche, morâl, economiche e v.i.lis resons che lu pocarin a scrivi a forin di une bande chê di lassâ une testemoneance dai avigniments che lu vevin viodût protagonist, di chê altre difindisi des acusis che, come che o vin dit, cualchidun i butave cuintri par distruzilu moralmentri (Giovanni Pillinini, Zuan Batiste Cavedalis - Une vite esemplâr)
  2. v.tr. (ancje iperb.) vinci cun superioritât totâlla potence di Timur e obleà i sultans a fermâ la lôr espansion fin almancul al 1444, cuant che Murad II, a Varna, al rivarà a distruzi une armade cristiane là che serps, polacs e ongjarês a saran decimâts de potence dai cavalîrs otomans (Angelo Floramo, La cuintristorie de ocupazion veneziane)
    Sin. disfâ , sdrumâ , disdrumâ , tamesâ , drazâ , bati
  3. v.tr. (fig., ancje iperb.) gjavâ dal dut des energjiis fisichis o psicologjichisno crôt mai di sei malade, / l'è el pinsîr che al mi distrûs (Tite di Sandri, Ze ulie dî che soi sbatude?…)
    Sin. abati , acanâ , brusâ , butâ jù , disfâ , disombolâ , fâ fûr , fâ jù , maçâ , sassinâ , scanâ , scuintiâ , scunî , sdramassâ , sflancâ