sdarnâ
sdar|nâ
[CO]
-
v.tr.
movi plui voltis cun fuarce o ancje violence:
as scomençâr a sdarnâla [par sveâle], e nuia (Antonio Roja, Carlo Tolazzi, Contas, comedias e macarons);
e stavin tornant indaûr, passant la aghe tignintsi pa man: in chel, une ondate nus sdarnà di brut (Amelia Artico, Zûcs da mularie di un viaç)
Sin. scjassâ
, spacâ
, sacodâ
, sdrondenâ
, scodolâ
, sbatacolâ
, sdanzâ
, sdanzinâ
Var. sdranâ
-
v.intr.
movisi ca e là cun fuarce e vibrazions e sunsûr:
tor miezegnot un sunsûr di glaçâ il sanc al rivocà sù de marimont e la tiere e sdarnà (Josef Cjargnel, La liende di Fondâs);
fuea secja, / tu trimes, / tu sdarnes (Piera De Crignis, Ultima pausa)
Sin. scjassâsi
, spacâsi
, sacodâsi
, tremâ
, sdrondenâsi
, sdrondenâ
, scjassâ
, sdanzâ
-
v.tr.
vuastâ, ruvinâ, fâ un dam:
lis fotografiis dal satelit nus fasin viodi che il Mont al è piçul (la vere "piçule" Patrie). E ancje che o sin daûr a tibiâlu e a sdarnâlu (Enos Costantin, Vive la Patrie!)
Sin. vuastâ
, ruvinâ
, fracassâ
, sfracassâ
, dissipâ
, scloteâ
, discloteâ
, disfâ