sbatacolâ  sba|ta|co|lâ  [CO]

  1. v.tr. movi, bati plui voltisdifûr al mungulave ancjemò plui rabiôs chel aiarat che al sglovave lis plantis dal ort, al sbatacolave i scûrs disore (Pieri Menis, Sul agâr); il cjan al sbatacolà la code lantji daûr (Eugjeni Marcuç, Bric)
    Sin. sacodâ , spacâ , remenâ , sdrondenâ , sdarnâ , sbalotâ1 , scjassâ , sdanzâ , sdanzinâ
    Var. sbatecolâ
  2. v.intr. movisi batint, dant colpsnêf e buere e ramaçs che zemevin e scûrs e breis sul cjast, che sbatacolavin (Felix Marchi, Alexandra Alexandrowna)
    Sin. sdrondenâ , sdarnâ , sbalotâ1