sbalotâ1
sba|lo|tâ
[CO]
-
v.tr.
movi, bati plui voltis:
cjavai che a corevin come fulmins sbalotantju [i cjars] come balis di stranc (Pieri Menis, Chei di Muraie)
Sin. sacodâ
, spacâ
, remenâ
, sdrondenâ
, sdarnâ
, sbatacolâ
, scjassâ
-
v.intr.
movisi cun vibrazions o botis:
sbalotavin duncja li intor da un altri cuart di ora, sença podê vignî al fin di chel bal, cuant che una onda, sbassantsi improvisamenti sot la barcja del pescjadôr, la puartà a bati propri su la altra (Federigo Comelli, Il me paîs);
il camion al va cul so bot sbalotant pe Gjermanie (Ivano Urli, Storie di Vera)
Sin. sdrondenâ
, sdarnâ
, sbatacolâ
, sdanzâ
, sdanzinâ