cjaradorie  /-ò-/  cja|ra|do|ri|e  [AF]

  1. s.f. segn, soredut ingjavât te tiere, te nêf o in ogni câs te superficie, lassât dal passaç di un veicullà jù, da pît de stradute verde, e passave la strade viere dai Romans, che e vignive fûr pal Pulfar, cu lis cjaradoriis ancjemò segnadis tal cret (Dino Virgili, La aghe da pît la cleve); une strade di campagne dute un pantan e plene di cjaradoriis che a fasevin ogni moment strabalçâ il caretin (Pieri Somede dai Marcs, Dure leç); cumò le viôt ben la cjaradorie des gomis, che e je di chê pacare plui piçule e vecje. Chê che o vevi viodût jentrant. E la cjaradorie e rive tal mieç dal sgjâf, e alì e va indenant e indaûr, mostrant dulà che a àn lavorât (Igor Londero, Delit in vie del Lavoro); la int involuçade tal tabâr e lave a Madins clamantsi di cjase in cjase, te cjaradorie lassade dal sliton (Alan Brusini, Il coragjo de sclope)
    Sin. ferade
    Cfr. segn
  2. s.f. (fig.) sielte di compuartament, condote morâl e maniere di fâmetisi tes cjaradoriis de ilegalitât (Adrian Cescje, Memoriis di politiche linguistiche)
    Sin. cjarezade , condote1 , costum , direzion , plee , sens , stangje , troi , viers , strade
    1. fenomen, dinamiche, maniere di fâ e v.i. za inviade e che e fâs di esempli o di riferimentsu chest tai al si intone il lôr fevelâ su la cjaradorie des usancis vecjis che si adatin cence contrast al progrès (Pieri Somede dai Marcs, Il prossim)
Polirematichis e espressions idiomatichis