cjaradorie  /-ò-/  cja|ra|do|ri|e  [AF]

  1. s.f. segn, soredut ingjavât te tiere, te nêf o in ogni câs te superficie, lassât dal passaç di un veicullà jù, da pît de stradute verde, e passave la strade viere dai Romans, che e vignive fûr pal Pulfar, cu lis cjaradoriis ancjemò segnadis tal cret (Dino Virgili, La aghe da pît la cleve); une strade di campagne dute un pantan e plene di cjaradoriis che a fasevin ogni moment strabalçâ il caretin (Pieri Somede dai Marcs, Dure leç); cumò le viôt ben la cjaradorie des gomis, che e je di chê pacare plui piçule e vecje. Chê che o vevi viodût jentrant. E la cjaradorie e rive tal mieç dal sgjâf, e alì e va indenant e indaûr, mostrant dulà che a àn lavorât (Igor Londero, Delit in vie del Lavoro); la int involuçade tal tabâr e lave a Madins clamantsi di cjase in cjase, te cjaradorie lassade dal sliton (Alan Brusini, Il coragjo de sclope)
    Sin. ferade
    Var. cjaradore
    Cfr. segn
  2. s.f. (fig.) sielte di compuartament, condote morâl e maniere di fâmetisi tes cjaradoriis de ilegalitât (Adrian Cescje, Memoriis di politiche linguistiche)
    Sin. cjarezade , condote1 , costum , direzion , plee , sens , stangje , troi , viers , strade
    1. fenomen, dinamiche, maniere di fâ e v.i. za inviade e che e fâs di esempli o di riferimentsu chest tai al si intone il lôr fevelâ su la cjaradorie des usancis vecjis che si adatin cence contrast al progrès (Pieri Somede dai Marcs, Il prossim)
Polirematichis e espressions idiomatichis