bastonade  /-nà-/  bas|to|na|de  [CO]

  1. s.f. colp dât cuntun bastonju àn maçâts a sun di pugns e bastonadis (Nadia Pauluzzo, Il bintar); chê bastonade che a mi à fracassât la gjambe e par simpri çueteât, e chê mieze tace di vueli di riç che strenzintmi il nâs mi àn fat parâ jù par il gargat le ai inmò culì sul stomi (Pieri Somede dai Marcs, Un pugn di moscjis)
    Sin. legnade
    Cfr. bote1 , pache , sgnesule , vuadule
  2. s.f. (fig.) fat negatîf, che al cause dame cussì, intant che o pensi a la centesime bastonade che al cjape il nestri Friûl, ancje o continui a cjalâ a ce che al sucêt dulintor di me (Tonin Cjapielâr, Brutis realtâts)
    Sin. legnade , scoreade , sgnesule , vuadule , sacodade