ardince  /-ì-/  ar|din|ce  [CO]

  1. s.f. grande intensitât intun sintiment, intune espression, intune azionse i ves dât di pinitince / di fâ il diaul il confessôr, / cun chel zelo, cun chê ardince / no faressin tant rumôr (Toni Broili, Academie des massariis)
    Sin. ardôr , vivôr , ferbince , viamence , fogôr
  2. s.f. fuarce di caratar, mancjance di pôrecome se no ves mai podût vê la ardince di tornâ a fâ i siei itineraris, di bessôl e bandonât a ogni sorprese dal destin (Carlo Sgorlon, Il dolfin)
    Sin. ardôr , cûr , coragjo , gnerf , ardiment
  3. s.f. stât di ecitazion, di preocupazion, di pôrei nemâi cu la code in aiar, metûts in ardince a fuìvin dal prât (Catarine Percude, L'oseladôr)
    Sin. fogôr