aprûf
a|prûf
[FO]
-
av., prep., adi.inv.
une vore dongje tal spazi:
rivâts aprûf la cjase di Toni, che si cjatave tal mieç dal ort, il prin al zirà a drete e il secont a çampe (Tarcisio Venuti, La cjase di Toni);
aprûf dal cjistielat al ven impiât "il pignarûl grant" (Nin dai Nadâi, O ce biel cjistiel: Tarcint);
al durmive te cjamare matrimoniâl che e veve aprûf la cjamare dai doi fruts (Pieri Piçul, I Cosacs in Friûl)
Sin. daprûf
, vicin
, dongje
, dacîs
, dapûr
-
av., prep., adi.inv.
tant dongje di jessi o di rivâ in contat, tocjant, in particolâr di une posizion plui alte o stant parsore:
[i purcituts] a jerin daûr a tetâ tant che ludros aprûf de scrove mieze indurmidide (Nin dai Nadâi, La purcite)
Sin. intor
, parsore
, daprûf
, dapûr
-
ancje fig:
i vegnin aprûf vogladis e clamadis di ogni sorte (Pieri Piçul, Vieri e gnûf)
-
av., prep., adi.inv.
cun sens di vicinance di amicizie, di interès, di afinitât e v.i.
Sin. dongje
, parie
, daprûf
, dacîs
, dapûr
-
av., prep.
cun sens di ostilitât
Sin. intor
, parsore
, daprûf
, cuintri
, dapûr