sdavassâ
sda|va|ssâ
[CO]
-
v.tr.
meti in disordin, in confusion, ancje fasint dams:
tempieste e bissabove / che sbridine, sdavasse, sdrume, sglove (Pieri Çorut, Il Strolic mezan pal 1862);
"O ai di jessi propi biele, sgjavelade come une strie" e pensà sintint l'aiaron a sdavassâle dute (Jolanda Mazzon, Fûr di timp);
si sintive dome il ridaçâ des çoris che a vevin sdavassât i nîts e mangjât i ucieluts, un stragjo (Alan Brusini, La cjase in campagne)
Sin. savoltâ
, sconvolzi
, ribaltâ
-
v.intr.
movisi in maniere disordenade:
sdavassi cui braçs tal aiar (Celso Macôr, Paîs piardût)
Sin. daspâ
, remenâ
-
v.tr., v.intr.
fâ alc in maniere no ben definide, inte confusion:
chei agn passâts, mi lassavis bessôl a sdavassâ tra bancs carulâts, peçots tarmâts, vâs sclapâts, cjandelîrs clucâts, palmis di rosis di cjarte smamidis e fruçadis, telis di ragn [...] (Josef Marchet, Lis predicjis dal muini)
Sin. traficâ
, cjossolâ
, furigâ
, remenâ