tampiestâ
tam|pies|tâ
[CO]
-
v.intr.
vignî jù de tampieste:
«Al à di jessi stât burlaç di cualchi bande» al pensave Eliseo. «Al à plot o tampiestât, sperìn dome plot» (Carlo Sgorlon, Prime di sere);
preâ Diu che nol tampiesti cuant che i grans [di ue] a son creis (Nadia Pauluzzo, Il bintar)
Var. tempiestâ
, timpiestâ
, tempestâ
-
v.tr.
(fig.)
fâ che alc o cdn. al sedi batût tantis voltis, di robis fissis tant che la tampieste:
i todescs e i rus [cosacs] si ritiravin e i inglês cui aereos ju tampiestavin di bombis sence dâur un fregul di respîr (Alan Brusini, Il cosacut)
Cfr. bombardâ
-
fâ che alc o cdn. al sedi come batût tantis voltis, di tantis robis ancje imateriâls, tant che domandis, critichis, cridadis e v.i.:
i veve stât daûr dal barbe, fintremai che chel al veve finide la sô vore, cjalantlu e tampiestantlu di domandis su dut ce che nol rivave a capî di bessôl (Mario De Apollonia, Il timp par ledrôs);
no lu molave un moment e lu tampiestave di messaçs (Raffaele Serafini, Contis sot spirt)
-
v.tr.
(fig.)
fâ un grant dam, soredut in maniere fisse e ripetude:
In chei timps i laris a tampiestavin lis cjasis (Meni Ucel, Candôr)
Cfr. tormentâ
, fiscâ
, vuastâ
, drazâ
, tamesâ
Proverbis:
- cuant che si sune daspò tampiestât, al è tant che no vê sunât
- cui che al nas disfortunât i tampieste sul cûl ancje sentât
- nol vâl sunâ pal timp co al à za scomençât a tampiestâ
- nol zove sunâ daspò tampiestât
- sui bêçs nol tampieste
- tant al bruntule che po al tampieste