indurmidîsi  in|dur|mi|dî|si  [FO]

  1. v.pron.intr. tacâ a durmîVigjut si butà jù vistît te sô brande di stranc e si indurmidì come un len, tant che no si è mot fin al «auf» dal doman (Pieri Menis, Tal bosc di Kebespok); Tor dôs al sierà i voi, ma par tant che si voltàs e che si tornàs a voltâ sot de plete nol rivà a indurmidîsi (Amedeo Giacomini, Tal ospedâl)
    Sin. cjapâ sium , impisulîsi , inçussîsi , , pierdisi vie
    Var. induarmidîsi , durmidîsi
    Cfr. durmî , insumiâsi
  2. v.pron.intr. di une part dal cuarp, pierdi sensibilitât e capacitât di moviment, pal solit par un mâl o par vie che stant intune cierte posizion nol è rivât avonde sancnol saveve se a sveâlu al jere stât chel sbati, chel sdrondenâ continui e fastidiôs dai scûrs dal barcon, o pûr il dolôr sec, la stiletade che e i veve fat indurmidî il braç (Franca Mainardis, Aiar di cjase)
    Sin. gritulîsi , inmatîsi , infurmiâsi , inmatunîsi