gjavant  /-ànt/  gja|vant  [AF]

  1. v.tr. viôt gjavâ
    1. cun valôr di prep., par introdusi une ecezion, une esclusionun locâl scuasit cence mobilie, gjavant une taule di marmul e une cjadree (Roberto Ongaro, Il muc); Tite al diseve che e someave a sô sûr, gjavant il colôr dai cjavei (Maria Forte, Cjase di Dalban); a guviernarin il Friûl disesiet o disevot patriarcjis che - gjavant Gjerart di Premariâs (1121-1129) e, salacor, Zuan che no si sa dontri che al jere (984-1019) - a forin ducj todescs (Josef Marchet, Cuintristorie dal Friûl fin sot la Italie)
      Sin. gjave2 , gjavât , fale1 , infûr di , infûr che , fûr che , fûr di , gjavant che , gjave che , fale che , salf , salvant , a ecezion di