carognetât
ca|ro|gne|tât
[BF]
-
s.f.
robe sporcje:
une volte pes stradis e pes placis / e no erin che scovacis / e pai cjantons de grant carognetât, / cun dan de la salût (Pieri Çorut, A la int di campagne)
Sin. sporc
, sporcheç
, cragne
Var. corognetât
-
s.f.
azion, mût di compuartâsi o ancje cualitât o cundizion morâl di cui che al è carogne, di cui che al è trist, vîl, disonest, di dispreseâ e v.i.:
lis tantis carognetâts che in ducj i paîs dal mont si consumin ogni dì (Riedo Pup, Il partît dai zovins coscrits);
man a man che il discors al lave indenant mostrant simpri di plui la sô meschinitât e carognetât, lu cjalave riduçant e cun fâ soradin (Roberto Ongaro, Il muc)
Sin. carognarie
, carogneç
Cfr. carogne
, carognade