benandant  /-ànt/  be|nan|dant  [CO, TS]

  1. s.m. etnol., trad.pop., stor. persone che pal fat di jessi nassude cu la cjamese e à podês sorenaturâi e ju dopre pal ben; in particolâr il so spirt al pues lâ fûr dal cuarp e tornâ, al lote tes gnots des joibis des cuatri timporis cuintri dai spirts dai strions, al pues disfâ i striaments e viodi lis animis dai muartsune femine di Risan e jere tant malade. E disevin che e jere striade. Miedis, ospedâi no vevin zovât nie. Alore e àn clamât chest om che e disevin che al ere un benandant. Al è vignût jù, al à cjalât e al à dit: "Masse tart! E je a le fin" (Popolâr - Istitût di Ricercje Achil Telin, Un benandant - Tiaris di Cividât e de Badie di Rosacis); i benandants si cjatin ancjemò ca e là tes tradizions furlanis, ma a son jentrâts fintremai te storie e tes persecuzions de Incuisizion (Sandri Carrozzo, Friûl di Magance); al jere il timp des striis e dai benandants, che si sfidavin tai prâts a colps di cjanis di soròs e di macis di fenoli (Christian Romanin, La strie di Basandiele)
    Var. belandant , balandant
    Cfr. strion , strie , malandant , sbilf , sbilfon , bilf , vencul , cjalcjut