sbilfon  /-òn/  sbil|fon  [CO, TS]

  1. s.m. trad.pop. om che al à podês magjicsi tradutôrs […] chi ret a somein a tancj sbilfons o prestigjadôrs pal fat che àn rivât adore a ribaltâ e a savoltâ, cun tun toc di magjie, un "ex" intun "seno" (Tarcisio Venuti, "Ex")
    Sin. mago , strion
    Var. bilfon
  2. s.m. trad.pop. persone triste che e à il podê di lâ cul spirt fûr dal cuarp e spirt di chê persone triste che al va fûr dal cuarp par fâ dal mâl, soredut a cjalcjâ la int intant che e duar come par scjafoiâlea mi visi che da vuestris bandis [a Flumisel]… di un siart barba Tita G.: a vevin vût dit che el era un vencul; ancja al sbilfon a gji disevin, che el vûl dî la stessa roba (Popolâr - Istitût di Ricercje Achil Telin, I vencui - Tiaris di Acuilee)
    Sin. vencul , cjalcjut , malandant , sbilf , smarve
    Cfr. strion
    1. antagonist dai benandants, spirt di strion che al lote cuintri dai benandants tes bataiis des Cuatri Timporistai documents processuâi si cjate la denunzie cuintri di un benandant, par altri il prin processât, par vie che, tra lis altris, al leve ator cui sbilfons (Sandri Carrozzo, Jenfri vîfs e muarts)