sveâsi  sve|â|si  [FO]

  1. v.pron.intr. cessâ di durmî, passâ dal sium al stât di cussience pleni mi svei co l'è scûr, i prepari il cafè / e po fadias osteadas fintant che al ven not (Giorgio Ferigo, Taresia di Val Vezil); i va scjassant une spale. «Min! Sveiti! Dai mo… Tu sês tart» (Raffaele Serafini, Contis sot spirt)
    Sin. discjantâsi , disdurmidîsi , disveâsi , dismovisi
    Var. sveiâsi
    Cfr. jevâ , jevâsi
  2. v.pron.intr. deventâ plui inteligjent, pront, reatîf e v.i.cuant che i students furlans dal 1965, par vê la universitât furlane, a puartarin ator cartelons che a disevin: «Sveaitsi furlans», a metevin il dêt su la gruse (Francesc Placerean, Cuintristorie dal Friûl dal 1866 fint in dì di vuê); "Ma cemût crodistu che a stedin impins lis robis? […] Sveiti, Montàg!" (Stiefin Morat, Kebar krossè)
    Sin. dismovisi , fâsi furp , inmaliziâsi , maliziâsi , sgarzâsi , smaliziâsi , sveltîsi , niçâsi
  3. v.pron.intr. (fig.) ancje di element astrat, fenomen naturâl, sociâl, psicologjic e v.i., tacâ a fâsi sintî o tornâ a fâsi sintîal sintive il frêt de stanzie plui di dut par vie dai reumatics, simpri pronts a sveâsi e a stiletâi a tradiment i braçs o la schene (Carlo Sgorlon, Prime di sere)
    Sin. dismovisi
Polirematichis e espressions idiomatichis