sierade  /-à-/  sie|ra|de  [FO]

  1. p.pass., adi. viôt sierât , viôt sierâ , viôt sierâsi
  2. s.f. viôt Sierade
  3. s.f. azion di sierâdai une sierade a chel barcon, che al jentre masse aiar
  4. s.f. [BF] moment o puest li che alc al finìso jentrai tal ufici dal archivist che al mancjave un cuart a lis cinc, la ore de sierade (Gianluca Franco, Il solt di Arlunc); o cjatìn il sonet tacât daûr dal poeme e chel al vâl ancje pe redazion G, chê publicade di Faggin (ma cence i doi sonets di sierade) (Zorç Cadorin, Doi autografs di Toni Broili framieç dai manuscrits furlans di Berlin conservâts a Cracovie)
    Sin. sieradure
  5. s.f. [BF] ande di pocje o nissune disponibilitâtlis diviersis tapis dal percors viers de unitât europeane […] a àn fat lâ al mancul tantis des resons di sierade, dentri dai Stâts, viers dal pluralisim linguistic (Marc Stolf, La libertât di lenghe tant che dirit fondamentâl. Atualitât e complessitât dai contignûts de "Cjarte di Chivasso")
    Sin. sieradure
Proverbis:
  • cuant che dutis lis puartis a son sieradis, si spalanche il puarton