scabel  /-èl/  sca|bel  [CO]

  1. s.m. mobil avonde bas che si ten dongje dal jet, formât di un plan, che in câs, sot, al pues ancje vê scanseia jentre in cjamare, e met il ferâl sul scabel, si gjave il façoleton (Pieri Somede dai Marcs, Al fresc); Tomâs si lassà discjoli a planc dal sium, dome cuant che al sintì tal nâs un bon odôr di cafè. Stiefin i veve puartât sù une cjicare e je veve poiade sul scabel, spietant che si dismovès di bessôl (Mario De Apollonia, Il timp par ledrôs); al jevà e al cjapà sù un libri che al jere sul scabel dongje dal jet (Amedeo Giacomini, Tal ospedâl)
    Sin. comodin , laterâl
    Var. sgabel
  2. s.m. (loc.) viôt scansel tun cjanton al è inmò il sio spiçot e pai scabei dai armârs e ta li casseli i lensôi che a i son restâts (Novella Cantarutti, Il spiçot)
  3. s.m. (impropr.) viôt scagnut sentât su la sô poltrone dorade e il scabel sot i pîts (Alan Brusini, Par stradis lungjis)