orchestre  /-ès-/  or|ches|tre  [AF]

  1. s.f. [TS] st.teatr. intal teatri grêc, spazi in tiere batude, semicircolâr e destinât al côr tra la sene e la scjalinade
    1. intal teatri roman, platee risiervade ai senatôrs
  2. s.f. [TS] spet. porzion de platee denant dal palc là che a stan i sunadôrs
    1. cualsisei puest o struture la che si metin i sunadôrsdal alt de orchestre, al dominave dute la sdrume dei balarins che il so liron meteve in moto (Bepo Marion, Il Pari Eterno)
      Var. ronchestre , rorchestre
  3. s.f. complès di sunadôrs che a sunin insiemifin là sù al rivave il sun di une orchestre di bal, la ligrie dai balarins (Pieri Menis, Sul agâr); juste in chel che la orchestre e finive l'ultin toc che al jere «Lis alis di plomp» di un mestri de Galizie (Alan Brusini, Al Macalè)
    Var. ronchestre , rorchestre
    Cfr. musiche , bande , complès
  4. s.f. (fig.) sunsûr fuart o cuantitât di personis che e fâs tant sunsûrNancje tal baracon des bestiis salvadiis, che al ven a Udin tal Zardin Grant pe sagre di Sante Catarine, no si sint une orchestre di chê fate! (Josef Marchet, Lis predicjis dal muini)
    Sin. musiche , conciert