dispès dis|pès / di|spès [FO]
-
av.
tantis voltis intal timp:
nô cui fruts o levin sù dispès a cjase dai missêrs (Mario Beltramini, Jo e Graziella);
Dorine lu lassà, pensant che al fos strac o che al ves bevût une tace di plui come che i capitave dispès cuant che al lave fûr (Pieri Menis, Chei di Muraie)
Sin. cun frecuence , di un continui , fis , saldo , tant , une vore , ungrum , cetant , simpri , spes
Var. daspès- in tancj câs: lis pomis e lis verduris di stagjon a costin di mancul e a son dispès plui sauridis (Guglielmo Pitzalis, Mangje san 2)
- al pues formâ il diminutîf, cun sens di avonde voltis: e stave dispessut cu la fie, e i puartave dut ce che al coventave (Maria Forte, Cjase di Dalban)
- conts dispès, amicizie lungje
- cui che al vûl stâ san che al pissi dispès tant che il cjan