crosere  /-sè-/  cro|se|re  [AF]

  1. s.f. puest li che dôs stradis si cjatin e si tain une cun chê altrerivât te crosere al si fermà. Nol veve ancjemò destinât dulà che al veve di fermâsi la gnot (Carlo Sgorlon, Prime di sere); al jere rivât a une crosere e al veve decidût di voltâ a drete, passant juste in bande di un bosc di pôi (Franca Mainardis, Grivôr)
    Sin. crosade1 , incrôs , incrosadure
    1. (fig.) puest li che si cjatin plui elements diviersno vin di dismenteâ che Aquilee al vûl dî puint fra orient e ocident, crosere di culturis e di sensibilitâts (Antoni Beline, Fîs di Aquilee)
  2. s.f. disposizion di elements o struturis che si cjatin formant une crôspresbiteri cuadrât forsit dai prins dal ’500 cul sofit a crosere (Bepi Agostinis, Storie de art in Friûl)
    Sin. incrosament , crôs , incrosadure
  3. s.f. navigazion turistiche su nâfs grandis e comudisint che e leve al mâr o in crosere (Marta Vezzi, La Cjargne viodude di Mario Gollino)