clarôr cla|rôr [CO]
-
s.m.
lûs plui o mancul fuarte, che e fâs plui o mancul clâr:
e culì si po gjoldi e contemplâ / del soreli il tramont, / e chel clarôr cuiet del orizont / cuant che murìs il dì (Pieri Çorut, Par lis gnocis Pelôs-Boreat);
al sintive il crustâ de nêf sot dai pas de int che e leve in glesie, il mateâ e il ridi dai fruts che al clarôr de nêf si balonavin (Pieri Somede dai Marcs, Nadâl)
Sin. clâr , lûs , lusôr , sflandôr