cjaveçâl
cja|ve|çâl
[CO]
-
s.m.
cussin, sorte di sac fof jemplât di lane, plumis o altris materiâi che si poie sot dal cjâf:
o cîr se cualchidun / al fos par sorte in cjamare scuindût, / mi dispoi tun minût, / cjaci la borse sot il cjaveçâl, / e distudi il ferâl (Pieri Çorut, La mê vite di citât);
a vignivin puartâts a murî sot un puarton, i bregons smierdâts, une grampe di fen sot la cope par cjaveçâl (Alan Brusini, Come tai romançs)
Sin. cussin
, cussignel
-
(meton.)
jet dulà che al è un malât o un muribont:
va ben che us è vignût al cjaveçâl / un professôr valent in chirurgjie / che us vuarirà, se vô sarês pontuâl / a sogjetâsi al tai (Gabriel Pacian, Un vilan del Friûl apassionât);
Meni l'ere là, dì e gnot al so cjaveçâl a prestâi da vêr fi une premurose e amorose assistence (Giuseppe Ferdinando del Torre, Il contadinel. Lunari par l'an 1893)
-
s.m.
[TS]
edil.
element di len o di piere par poiâ, par tignî sù alc:
il cjaveçâl di daûr de sente des botis al è frait (Giulio Andrea Pirona, Ercole Carletti, Giovanni Battista Corgnali, Il Nuovo Pirona)
-
s.m.
[TS]
agr.
spec. tal pl., fasse da cjâf dal cjamp, li che a finissin lis cumieris:
vignî indevant, adasi cu la calme e spiâ i cjamps, lis cjasis, la glesie blancje, i trois, i cjaveçâi sflurîts (Domeni Zannier, La crete che no vai);
si fermà tal cjaveçâl a respirâ intant che i voi a corevin a polsâ tal vert, e… là jù tal remis (Maria Forte, La fie çuete)
Sin. cjaveç
, cjavece
, frunts
, cjaveçagne
Proverbis:
- la cussience nete e je un bon cjaveçâl