teren2  /-èn/  te|ren  [CO]

  1. adi. che al è di cheste tiere, di chest mont, in contrast cun spirituâl, sorenaturâl, imagjinât e v.i.la esaltazion de bielece terene dai Elens (Adrian Cescje, Viaç aes origjins dal Logos); si slargje la campagne plache, grande, là che lis cjossis a tornin usuâls, cu la lôr misure terene, cul lôr sens uman (Dino Virgili, La aghe da pît la cleve)
    Sin. concret
    Cfr. profan , mondan , secolâr , temporâl1 , uman