sience  /-én-/  si|en|ce  [FO]

  1. s.f. complès di cognossincis otignudis cun osservazions ordenadis e verificadis, che a puedin jessi ripetudisal è interessant notâ che - cun dute cheste enfasi su la separazion jenfri sience e religjon - i doi plui grancj fisics de storie, Newton e Einstein, a son stâts un grum interessâts e inmagâts des cuistions religjosis (Sergio Cecotti, Teologjie algjebriche); i limits de sience a jerin chei che a jerin e cualchi volte al zovave plui il fisic fuart dal malât che no lis medisinis (Roberto Ongaro, Cretevierte)
    Var. sienzie
  2. s.f. il vê nozions in gjenerâl, di une cualsisei ativitât o dissiplineno sai se al ves tante sience intorsi par vie che cuant che al scomençave la lezion al poiave i voi suntun libri viert su la catidre e po nus fevelave (Pieri Somede dai Marcs, Un cuatri in italian); par vivi e vûl sience e cussience; la cussience a voaltris us e à mangjade il gjat e pe sience po, o sês tant che il mus (Alan Brusini, Il mâl dal tor)
    Sin. cognossince , cundizion , sapience , savê2
  3. s.f. singule dissipline dal savêla Astronomie une sience, / che i vûl grant studi a imparâle e grant pazience (Pieri Çorut, Pronostic del 1824); nus àn insegnât che la sience des leçs e fo la plui grande virtût e prerogative dai nestris paris romans (Josef Marchet, L'esempli di adalt)
  4. s.f. [TS] religj., teol. un dai siet dons dal Spirt Sant che al permet di viodi lis robis creadis inte lôr relazion cun Diu
    1. facoltât di Diu che al sa dut
Polirematichis e espressions idiomatichis Proverbis:
  • cui che al è batût al è ancje fortunât, par sience o par sostance
  • la sience e spieghe i fats, la fede ju capìs