scusson
/-òn/
scu|sson
[CO, TS]
-
s.m.
entom.com.
non comun di coleotars di colôr maronit e di forme plui o mancul ovâl, in particolâr di Melolontha melolontha:
si impensà che tal ronc a vevin di sei florîts i çariesârs e che a di chê ore i scussons a svolavin jenfri i ramaçs (Jolanda Mazzon, Di là de rêt);
la scolmace dai scussons a vignive ogni cuatri/cinc agns, un vêr flagjel, ce fâ a parâsi se a si voleve rivâ a gjoldi cualchi pome (Sergio De Cecco, I scusson)
Var. cusson
Cfr. vier blanc
-
s.m.
(fig.)
persone avare, che e brame bêçs e robe, che e domande tancj bêçs a chei altris:
dute la sô braùre e steve nome tal mandâ a fâ pignoraments, tal parâi sù spesis a chei puars diaui di contadins e tal fâsi odeâ di ducj [...]. Sant Vît [dal Tiliment], liberât di chel scusson, al è beât (Guido Antonioli, Florean dal Palaç, I, 19)
Cfr. avâr
, esôs
, tacagn
, tegnôs
, tegne
, sanguete
-
sorenon di chei di Sudri
Sin. sudrês
-
sorenon di chei di Davâr:
"Isa vignuda madura la ua in cjanâl?" [...] "A sarès ben vignuda madura, ma i scussons di Davâr la àn mangjada duta" (Michele Gortani, Aggettivi geografini e appellativi satirici in Carnia)
Sin. Davarês
-
sorenon di chei di Dalès
Sin. dalessan
-
sorenon di chei di Cassean
Sin. barcjadôr
-
sorenon di chei di Romans dal Lusinç
Sin. rapecjans
, romanês
-
s.m.
(fam.)
soredut tal dimin., apelatîf par fruts piçui:
lu alçà come une plume tal braç, che ancjemò i vaìve su la spale. "Tâs mo, scussonut, che nissun ti mangje" (Anna Burelli Delendi, Il nevôt… par cussì)