onôr  o|nôr  [FO]

  1. s.m. buine considerazion e rispiet che si à di bande di chei altris par vê simpri rispietât normis sociâls, morâls, vê vût cûr fuart e v.i.robariis stupidis, che a fasin pierdi l'onôr cence nancje puartâ un risultât al lari (Josef Marchet, Lis predicjis dal muini); Jolande e rivà cuasi subit […] e e fo contente di viodi che al jere ben vistût, come che al si comedàs l'onôr de famee (Carlo Sgorlon, Prime di sere); al plevan, che i tignive tant al onôr des sôs fameis i pareve fin dal impussibil che chel matrimoni, che al someave tant ben cumbinât, al ves vût di finî cussì (Pieri Somede dai Marcs, Par une lengate)
    Sin. dignitât , lustri1 , onorabilitât
    1. sens di normis sociâls, morâls, religjosis e v.i.jo mi rimet al so onôr e ae so bontât (Costantino Smaniotto, Co l'amôr al cimie)
    2. persone o fat che al è cause di bon non, di buine considerazion"Brâf frut", i diseve "tu sês l'onôr de famee" (Alan Brusini, Amîs come prime)
    3. spec. in chês culturis che a condanin i rapuarts sessuâi des feminis prin o fûr dal matrimoni, vergjinitât de femine tant che element di rispetabilitâto bacili sì, par die, no si aial di pensâi parsore, o ai fat tant par custodî chê frute, i siei bogns sintiments, e se o pues o vuei difindi il sô onôr (Pieri Somede dai Marcs, Un pugn di moscjis)
  2. s.m. fat fortunât e râra disin che si à di jessi contents di fâ ognidun il so dovê, che al è un onôr servî la patrie (Spirt Anonim, Braùre)
    Sin. fortune
    1. in espressions di cortesiela ultime volte che o ai vût l'onôr di viodius, mi vês tratât cuntune sorte di dispresi; e il dispresi, signorine, i displâs fin ai filosofs (Pierluigi Visintin, Friûl e furlans te Histoire de ma vie di Giacomo Casanova)
    2. (iron., antifr.) fat o cundizion disgraciadenus fasaran l'onôr di lassânus in vuaite sui confins, par durmî il lôr sium plui cuiets (Josef Marchet, Legnadis e pidadis)
  3. s.m. spec. tal pl., salût o dimostrazion di stime e devozion fat a cdn. di impuartant"O vignìn a rindii i onôrs dal paîs…" a diserin. Siôr Svualdin ju ringraciâ une vorone dal biel pinsîr (Dino Virgili, La aghe da pît la cleve); a Udin la int e spietà cun grancj onôrs il so cuarp [dal patriarcje Bertrant] puartât de Richinvelde (Redazion SFF, In muart di Bertrant)
    Sin. riverence
  4. s.m. spec. tal pl., ricognossiment uficiâl, titul di onorificencee a si clamin benefatôrs, / ma in sacheta a metin via da bessôi / bêçs, onôrs e grâts (Giorgio Ferigo, Ve Comelians, piçul borc)
Polirematichis e espressions idiomatichis Proverbis:
  • bandiere viere onôr di cjapitani
  • cui che al vîf cence onôr al mûr cence vergogne
  • cui che ur impreste bêçs ai siôrs al piert i bêçs e l'onôr
  • l'onôr al è di cui che sal fâs
  • l'onôr nol fâs bulî la cite
  • l'onôr nol met nuie tal cit