denantdaûr  de|nant|da|ûr  [CO]

  1. av. cun direzion, disposizion, progression, maniere e v.i. contrarie dal normâl o di chê che e jere primeil cjar, cu la robe, al tornà a fâ denant daûr chel viaç (Maria Forte, Cjase di Dalban); il pês de cosse lu sbandà, lu tirà indaûr doi pas, trê pas, simpri plui svelt, fintremai che al colà jù denantdaûr te poçate plene di aghe che e jere li sot (Pieri Menis, Il fi de Rosse); contâ denantdaûr, come che e insegne la sience di vuê: contant, di ducj i numars si torne al numar 1 (Lelo Cjanton, Il Strolic furlan pal 1967)
    Var. devantdaûr
    Cfr. par ledrôs , a cessecûl , di schene , indaûr , contrari