dîsi  dî|si  [AF]

  1. v.pron.tr. dî un a chel altri, viôt un di ca e un di là di un slac dal mûr, a dîsi peraulis lampidis come la aghe monde, e magari cualchidune e restave a mieç fra cûr e lavris (Maria Forte, Cjase di Dalban); e cussì a son rivâts in stazion, dulà che, cence nancje cjalâsi in muse, si son dits juste mandi… (Pieri Menis, A uciei cu lis archetis)
    1. dî dentri vie, fevelant cun se stes, ancje cence pronunziâ a vôs altelis sioris a lerin indenant a lei i nons [des cjançons dal jukebox] par un biel pôc. Sperìn che no sunin nuie, si disè Antoni Cossâr (Agnul di Spere, L'avignî di Antoni Cossâr)
  2. v.pron.intr. pandi o considerâ di jessi intune cierte maniere, di vê ciertis carateristichisil «direttorio» al veve malignât parcè che lui nol veve cjolte la tessare [dal partît fassist]… cui che nol veve chel sblec di cjarte nol podeve dîsi un vêr talian (Pieri Menis, Sul agâr); no baste dîsi esperts in comunicazion par rivâ a comunicâ (Sandri Di Suald, Comunicâ la autonomie)
    Sin. batiâsi , clamâsi , cualificâsi , declarâsi , palesâsi , pandisi , proclamâsi