cason  /-òn/  ca|son  [CO]

  1. s.m. cjase une vore semplice, puare e provisorie, in gjenar fate di len, di stecs, di canelis o di altri materiâl che nol dure tant, in câs ancje fate no par vivi ma par tignî materiâl o bestiisil gno cason al jere intun lûc alt e di li si viodeve dut il «lavôr» [de fornâs], il paîs lontan, une aghe grande e un bosc (Pieri Menis, Il gno prin pâr di scarpis); la Misse i coreve daûr fin a cjase sô, un cason di scjanussis tal bosc (Alan Brusini, Un dai pôcs)
    Sin. casope , barache
  2. s.m. abitazion tipiche de lagune, fate di canelis e cuntun ambient sôla dreta, un pôc lontana ma ben distinta, la fuarteça di Maran cu lis sôs muraiis e i soi turions plantâts dentri al font de la imensa laguna. Dut intor casons, e siarais e barcjis di traspuart e di pescja (Federigo Comelli, Il me paîs)
    Var. cjason