bearç
/-àrç/
be|arç
[AF]
-
s.m.
toc di prât dongje de cjase, sierât o limitât, in câs cun pomârs o ortaiis:
al à fitade la tiere e vendût i nemâi e al si à tignût sôl il bearç e une vacjute pal lat (Pieri Somede dai Marcs, Gnot di Nadâl);
tal bearç soreglât a scraçolavin gjalinis, a cloteavin dindiats e ocats, e in bande, tai cjôts i purcits di grasse a metevin dongje (Dino Virgili, La aghe da pît la cleve);
al butà jù la tonie e al tornà in bregons a saltâ, a zuiâ e a robâ pomis tai bearçs, cu la masanade dai fruts (Maria Forte, I arcs)
Var. baiarç
Cfr. broili
, braide
, ort
Proverbis:
- Març al mene la code pal bearç