interogatîf  in|te|ro|ga|tîf  [CO]

  1. adi. de domande, che al à forme di domande, che al à la funzion di pandi une domande, che al comuniche une domande e v.i.al ven fûr un mignestron dal odôr e dal aspiet indefinibil che pôcs, sot lis vogladis interogativis dai presints, e àn cûr di frontâ (Lucian Verone, Nadâl in Cine)
  2. adi. [CO, TS] ling. de domande, che al à forme di domande, che al à la funzion di formulâ une domande tant che struture linguistichecome che si sa, la plui part des varietâts de lenghe furlane a fasin une distinzion morfosintatiche tra lis formis declarativis e chês interogativis (Paolo Roseano, Ana María Fernández Planas, La intonazion des frasis declarativis e des domandis polârs par furlan)
  3. s.m. cuistion che e je in dubi, che e met denant de necessitât di cirî une rispuesteo crôt che daûr di chest interogatîf si strissini il probleme dal rapuart uman fra om e femine (Gianni Gregoricchio, Trê feminis); o cirarai di dâ une rispueste, par tant che tu rivis a capîle, a ducj i tiei interogatîfs (Fabian Ros, Il lôf)
    Sin. domande , cuistion