indegnâsi  in|de|gnâ|si  [CO]

  1. v.pron.intr. (ancje ass.) acetâ alc che al pues jessi calcolât plui bas de dignitât che si à o che si meretema tant e tant al le a cjoli il zeut e: "Se si indegnais!…" ur disè tal gjavà fûr la pinze. A mangjarin insiemi cence lassânt ni piç ni pôc (Catarine Percude, Il solt del Signôr); "Cjâr lui; la studentesse si indegne di fevelâ cu la massarie?!" (Pieri Piçul, Vieri e gnûf)
    Sin. acetâ , degnâsi
    Cfr. sbassâsi , rassegnâsi