essence  /-èn-/  e|ssen|ce  [CO, TS]

  1. s.f. filos. complès des cualitâts costitutivis e fondamentâls di alcchest no savê e je la risultive di ogni esperience, il troi che al pues puartânus a sbregâ il vêl des formis che al scuint la vere essence (Fabian Ros, Il lôf)
  2. s.f. [CO] part plui impuartante di alcinte biele presentazion di pre Antoni Beline e je sierade dute la essence di chest libri (Venusia Dominici, Mi ven di ridi)
    Cfr. struc , vues , medole
  3. s.f. chim., farm. sostance cun alte concentrazion di principis aromaticscheste essence di jarbis, che à cent agn / di prove, chest licôr che nus racree / il gosolâr e che no 'nd è un compagn, / si clame … - us pant il nom e po us saludi - / la flôr di ducj i amârs: l'amâr di Udin (Ercole Carletti, L'amâr di Udin)
  4. s.f. agr. specie di arbul o di arbossiti prâts a son semenâts ognidun cun dîs essencis (Stefania Garlatti Costa, I cjamps di blave? Un desert ecologjic)
    1. marang. len di une cierte specie vegjetâl[tal fâ struments musicâi] al jere specializât tal doprâ materiâi di lus, tant che l'avoli, l'arint e essencis di palissandri (Alessio Screm, Giovanni Maria Anciuti: di Fors Disore a Milan)