esalâ  e|sa|lâ  [BF, LE]

  1. v.tr. mandâ fûr aiar o ancje fum, vapôr, odôr o alc che si pues paragonâ al aiar, tant che il spirt, lis peraulis e v.i.l'inocent in crôs al mûr, / […] / […] / la anime sul Calvari esale fûr (Ermes di Colorêt, II, 113); la nestre piel je dute porose […] par esalâ, par scjariâ fûr i umôrs dal cuarp (Giuseppe Ferdinando del Torre, Il contadinel. Lunari par l'an 1856)
    Cfr. spirâ , soflâ , bugâ
  2. v.intr. di aiar o ancje fum, vapôr o ancje di spirt, peraulis e v.i., vignî fûr, vignî sù, dâ sùcuei sù pûr des roses bieles: / adornant lu candit sen, / che esalant fin a les steles / grât odôr al nâs ti ven (Florendo Mariuzza, L'Autun); a vô son propriis / eternis laudis / che esalin cjaldis / dal puar mio cûr (Toni Broili, Il lunari furlan cun diviars trucs par l'an 1846)
    Sin. spirâ
Cul patrocini di
Universitât dal Friûl