esalâ
e|sa|lâ
[BF, LE]
-
v.tr.
mandâ fûr aiar o ancje fum, vapôr, odôr o alc che si pues paragonâ al aiar, tant che il spirt, lis peraulis e v.i.:
l'inocent in crôs al mûr, / […] / […] / la anime sul Calvari esale fûr (Ermes di Colorêt, II, 113);
la nestre piel je dute porose […] par esalâ, par scjariâ fûr i umôrs dal cuarp (Giuseppe Ferdinando del Torre, Il contadinel. Lunari par l'an 1856)
Cfr. spirâ
, soflâ
, bugâ
-
v.intr.
di aiar o ancje fum, vapôr o ancje di spirt, peraulis e v.i., vignî fûr, vignî sù, dâ sù:
cuei sù pûr des roses bieles: / adornant lu candit sen, / che esalant fin a les steles / grât odôr al nâs ti ven (Florendo Mariuzza, L'Autun);
a vô son propriis / eternis laudis / che esalin cjaldis / dal puar mio cûr (Toni Broili, Il lunari furlan cun diviars trucs par l'an 1846)
Sin. spirâ