craçolâ
cra|ço|lâ
[CO]
-
v.intr.
di crots, 'savis e v.i., fâ il lôr viers tipic:
Mario al sintive il craçolâ dai crots e l'odôr de aghe ferme che e infraidìs lis cjanis (Roberto Ongaro, Il muc);
te sô aghe di mufe verde a nadavin i crots, che tes seris di Istât a craçolavin (Jolanda Mazzon, Cungjò Friûl)
Sin. scraçolâ
, cracâ
, craçâ
, cuacâ
, cuacarâ
-
v.intr.
ancje di uciei, fâ un viers fuart:
craçolâ come une çore (Franca Mainardis, Un bosc cence colôrs)
Sin. scraçolâ
, cracâ
, craçâ
, cuacâ
-
v.intr.
ancje di alc di inanimât, fâ un sunsûr come di rompisi o altri sunsûr fuart, ancje ripetût:
si sintivin a craçolâ e a zemi i scjalins e po a scloteâ lis breis malsiguris (Maria Forte, La tiere di Lansing);
si sintive a sclopetâ i fusîi, a craçolâ lis metraiis (Pieri Menis, La vuere sul Freikofel)
Sin. cracâ
, craçâ
, scraçolâ