blavâr  bla|vâr  [CO, TS]

  1. s.m. agr. cjamp là che e ven sù la blaveaiar e buere, cor le aghe pai agârs / a son li vignis massacradis e i blavârs / son scjavassâts, e i biei pomârs son ruvinâts (Zuan Minut, Le tampiestade); a vevin traviarsât blavârs e vignâi, sgjavis e fossâi (Mario De Apollonia, Il timp par ledrôs); al veve inviade la machine e si jere cjatât di gnûf parmìs dai blavârs (Franca Mainardis, Il sium di Lissandri)
    1. (fig.) cuantitât o estension di tancj elements compagnsclopant tal mieç di chel blavâr di int (Stiefin Morat, Kebar krossè)
  2. s.m. [BF] ambient de cjase, pal solit subite sot dal cuviert, o costruzion di pueste li che si ten la blavesi legrava lu povar e lu ric / l'un per emplâ el corbam / l’altri par chel, e per emplâ el blavâr (Zuan Batiste Donât, Sora el grossam)
    Cfr. granâr , cjast