blavâr 
          
      bla|vâr 
      [CO, TS]
      
        
        - 
s.m.
agr.
cjamp là che e ven sù la blave: 
aiar e buere, cor le aghe pai agârs / a son li vignis massacradis e i blavârs / son scjavassâts, e i biei pomârs son ruvinâts (Zuan Minut, Le tampiestade); 
a vevin traviarsât blavârs e vignâi, sgjavis e fossâi (Mario De Apollonia, Il timp par ledrôs); 
al veve inviade la machine e si jere cjatât di gnûf parmìs dai blavârs (Franca Mainardis, Il sium di Lissandri)
- 
(fig.)
cuantitât o estension di tancj elements compagns: 
clopant tal mieç di chel blavâr di int (Stiefin Morat, Kebar krossè)
 
 
        
        - 
s.m.
[BF]
ambient de cjase, pal solit subite sot dal cuviert, o costruzion di pueste li che si ten la blave: 
si legrava lu povar e lu ric / l'un per emplâ el corbam / l'altri par chel, e per emplâ el blavâr (Zuan Batiste Donât, Sora el grossam)
Cfr. granâr
, cjast