çampe  çam|pe  [FO]

  1. s.f. man contrarie ae diestre, che te plui part de int e je mancul fuarte e mancul precise[il pitôr] al tignive la bree cui colôrs te diestre e il pinel te çampe (Roberto Ongaro, Cretevierte)
    Sin. man çampe
    Var. çanche
  2. s.f. direzion contrarie ae diestrea diestre e a çampe di Pauli, no tancj metris lontans di lui, a jerin siei compagns, in vuaite ancje lôr, armâts di metraiutis (Agnul di Spere, Cjalant la rive); la machine e veve sbandât a çampe e e jere finide fûr strade, pôc prime dal casel (Gianfranco Pellegrini, Cidulis)
    Sin. man çampe
    Cfr. fûr
  3. s.f. intun orghin rapresentatîf, lis sentis che a stan a çampe dal President, in gjenar tignudis des fuarcis politichis progressistis, e i rapresentants che a àn li il lôr puestGusto Masin a non de minorance al domandà la peraule […] "La çampe" dissal Gusto "si asten dal votâ par no votâ cuintri […]" (Dino Virgili, La aghe da pît la cleve)
    1. il complès des fuarcis politichis, dai indreçaments, des ideis e ideologjiis progressistis, socialistis, comunistise v.i.prime a jerin cuintri la autonomie chei de çampe , par une sole reson: che la autonomie e jere favoride de Democrazie Cristiane (Josef Marchet, Cuarde e savon)
    2. part plui progressiste di un moviment