vivent  /-ènt/  vi|vent  [AF]

  1. adi., s.m. che, cui che al vîf, che al è in viteno si saveve se a jerin creaturis viventis o machinis (Checo Tam, La invasion); al lave ator berlant che lui al jere il plui grant poete furlan vivent (Natascia Gargano, Federico Tavan al cjante cui FLK)
    1. che al è costituît di un individui vîfAndreas Nikolaus Lauda, deventât simbul dal automobilisim austriac, la leiende vivente che si cognòs miôr cul non di «Niki Lauda» (Janez Erat, La Austrie e je tornade in pole position)
    2. che al è formât di personis o di elements vîfs
  2. s.m. individui di une cualsisei specie biologjiche o ancje ognidune des speciis biologjichisin dut chest o vin ancjemò smenteât alc: il dolôr de tiere feride, il vaî e implorâ umil e cidin des bestiis, des plantis, di ogni vivent (Tonin Cjapielâr, Us ringracii amîs scognossûts); tu âs di savê, che regna una grant ment / che a la tiara e al cîl e al mâr si unìs, / a la luna, al soreli, al firmament; / e mot e vita, ogni ôr, i compartìs. / Anima di se stessa ogni vivent, / di cualsisei natura; e aricjìs / dutis lis plantis di vigôr fecont / e duta la grant machina del mont (Zuan Josef Busiç, La Eneide di Virgjili)
    Cfr. creature
Polirematichis e espressions idiomatichis