vermene
/-mè-/
ver|me|ne
[CO]
-
s.f.
[CO, TS]
bot.com.
jerbe de famee des Verbenaciis, cun diviersis proprietâts terapeutichis, lat. sient. Verbena officinalis:
o nininis di vermenis / di rosutis dutis plenis, / ancje voatris fait onôr / a la Mari del Signôr (Zuan Batiste Galeri, La vermene)
Sin. jerbe vermene
Var. verbene
-
s.f.
[CO, TS]
bot.
butade gnove e flessibile di un arbul o di un arbossit:
taiade une vermene / dal morarut che al mene / àn fat sbrissâ la scusse / planchin, i àn fat il tap, la imbocjadure / e i àn dât sot imbote al sivilot (Enrico Fruch, I zugatui);
"Carlut, fâs alc, scussimi chei vencs, a son lis vermenis dai ultins vencjârs [...]" (Pieri Somede dai Marcs, Resurezion a Pontinie)
-
s.f.
[CO, TS]
venat.
mace di len li che l'oseladôr al fisse lis viscjadis:
al lave la domenie di buinore, sul cricâ dì e pe zulugne, a meti sù lis vermenis (Bepi Zampar, Canais di taviele);
cuasi ducj i useladôrs dal paîs a possedevin tindis cun dezinis di stangjis, cun ognuna che a partava da sîs a vot vermenis, dulà che a vignivin sistemadis una zincuantina di vuiscjadis (Aldo Gallas, Il sfranzel dal cuel crot)
Sin. bachete
Cfr. viscjade
, oselâ
-
s.f.
(coloc.)
tant che inter. in esclamazions e imprecazions:
"Cjoleitmi a vore, mestri Tin, us prei, / sence dîjal a mio pari..." "Orche vermene! / Fâ scuindarolis, cjo, canai?! No vuei." (Zuan Lurinçon, Un galantom)