urdidure
/-dù-/
ur|di|du|re
[CO, TS]
-
s.f.
tess.
complès dai fîi fissâts tal telâr
Sin. urdît
, urdiment
Var. ordidure
-
s.f.
(fig.)
complès di elements, pal solit ordenâts o indreçâts a un fin:
no tant lis lidrîs gruessis si ben chês plui piçulis, chês che a tetavin il lat de vite, si son çoncjadis, cussì in cheste urdidure sutîl la vite tal so fluî a va a trussâ tun cunfin sort (Celso Macôr, trad. Agnul di Spere, Jentrade a Il timp par ledrôs)
Sin. urdît
, urdiment
-
s.f.
[CO, TS]
let., mus.
element essenziâl o complès dai elements essenziâi di une opare leterarie o musicâl:
cheste veretât e je la urdidure di chest libri; la trame invezit e je une fente, une bausie (Josef Marchet, Lis predicjis dal muini);
il zûc di sfumaduris che a metin in consonance la peraule scrite, chê cjantade e i dialics che si instrecin cu la urdidure musicâl (Alessio Screm, Elsa Martin e Stefano Battaglia: omaç a Pierluigi Cappello)
Sin. urdît
, urdiment
-
s.f.
(fig.)
azion di urdî, di fâ alc di scuindon e di negatîf, in dam di cdn.
Sin. urdiment