morosâ  mo|ro|sâ  [AF]

  1. v.intr. inviâ e puartâ indevant une relazion amorose, plui o mancul serie o lizere, lungje o curte"Ben, sint. A disin che Perin al ven a morosâ tal to paîs cun chê Catine… tu sâs… Disimi la veretât: ce fantate ese?" (Anute Fabris, A passe la scalmane); Toni Manutis e Melanie dal Sclâf al jere vincj agns che a morosavin. Fin che une dì, cjapât il coragjo a dôs mans, Melanie e à dite al so morôs: "Toni, no vino di maridâsi?" (Alan Brusini, Amîs come prime); Tinorio al imparà prest ducj i lôr vizis [dai siôrs]. Bevi, zuiâ, morosâ cu lis massariis e cu lis camarelis (Catarine Percude, L'oseladôr)
    Sin. fâ l'amôr
    Cfr. smorosâ
  2. v.intr., v.tr. (fig.) jessi o cirî di jessi in buinis relazions cun cdn., soredut in politiche, interès, afârs e v.i.tal centriçampe a son chei di SEL che a fasin indenant une ipotesi di coalizion progressiste-sardiste pes prossimis regjonâls, morosant il PSd'Az par che al moli il centridrete (Marc Stolf, Sarts arûts, prin di dut); la cualitât dal prodot e jere bielzà straordenarie, ma al mancjave ancjemò alc. Al coventave svicinâ e morosâ il consumadôr plui esigjent (Dree Venier, Giannola Nonino: une rivoluzion partide des lidrîs)
    Sin. inzingarâ , sedusi
Proverbis:
  • si cognossisi plui in cuindis dîs di matrimoni che no in cuindis agns di morosâ