matine  /-ì-/  ma|ti|ne  [FO]

  1. s.f. part de zornade che e va di cuant che al jeve il soreli fintremai misdìvuê di matine, a siet, o ai sintût, di gnûf, cjantâ pe vile (Laurin Zuan Nardin, Cjantâ pe vile); [lis striis] a capitavin ogni joibe la matine a buinore prime che a sunassin dì lis cjampanis di Sant Nicolò di Paluce (Catarine Percude, Lis striis di Gjermanie); cognossêso lis matinis des domeniis tes citâts svuizaris cun chel aiar cussì vîf e lustri? (Agnul di Spere, La scjate rosse); soi passât cheste matine / e il barcon l'ere sierât. / Jo i ai dit: "Mandi ninine" / e il barcon si è spalancât! (Popolâr, Soi passât cheste matine)
    Sin. buinore , denant misdì , domans , matinade , prin di misdì
Polirematichis e espressions idiomatichis Proverbis:
  • cuant che il gjal al cjante la matine, la ploie e je vicine; cuant che al cjante la sere, bontimp si spere
  • cuant che la matine a son trê sorei, ploie sigure
  • gradesane la matine, burascje vicine
  • la ire de sere lassile pe matine
  • lis oris de matine a son la mari dai mistîrs, lis oris da la sere a son la mari dai pinsîrs
  • nûl ros la matine, la ploie e je vicine; nûl ros la sere, bon timp si spere
  • passade la cincuantine a 'nd è une ogni matine
  • ros la sere, bon timp si spere; ros la matine, la ploie e je vicine
  • se si vûl savê la zornade, si cjale la matine