lodar  /lò-/  lo|dar  [AF]

  1. s.m. sorte di jet une vore puar, ancje in cjistiel, là che si duar in ciertis struturis di lavôr o in casermis, presons e v.i.a sclipignava na ploa che a si compagnava cul mughiâ sort da li vacji [de malghe]. A vignevin i sgrisui: i omis a si tirarin sù tal lodar (Novella Cantarutti, La aga di Plan da li steli); i lodars, dulà che i fornasîrs si butavin a polsâ cun strachis di bestie, a vevin la paie gnove (Maria Forte, La tiere di Lansing)
    Sin. jet iper.
    1. (fig., ancje scherç.) jet, puest di durmî in gjenerâlin Avost e Setembar, cuant che si à viodût che i sorestants regjonâi no jerin bogns di mantignî ce che a vevin imprometût, al ven a stâi un lodar a ducj pal Unvier, la int e pierdè la pazience (Francesc Placerean, Cuintristorie dal Friûl dal 1866 fint in dì di vuê)