jurisprudence  /-èn-/  ju|ris|pru|den|ce  [CO]

  1. s.f. dissipline che e studie il dirit e lis leçs
    1. chê dissipline tant che materie di insegnament e facoltât universitariemi soi laureât in jurisprudence e specializât in dirit comerciâl internazionâl (Valentina Pagani, Diego Travan: de planure furlane al cîl di Dubai); par trê agns al à studiât jurisprudence a Padue (Alessio Screm, Cui jerial Luigi Garzoni?)
      Sin. leç
  2. s.f. complès des normis, des leçs, des istituzions che a aministrin la justizie e des proceduris juridichissi à di dâ at a Beppino Englaro [...] di vê fat dut ae lûs dal soreli, tal rispiet de leç (ancje se la jurisprudence italiane no jere ancjemò pronte su chest teme) (Anna Bogaro, Eluana: rispietìn il dolôr dai Englaro)
  3. s.f. interpretazion des leçs che e risulte intes sentencisla gnove leç e met in vore il principi di tutele des minorancis lant daûr ae jurisprudence de Cort costituzionâl (William Cisilino, Gnove normative: i dubis che a restin)