gugje  gu|gje  [CO, TS]

  1. s.f. tess. (var.) viôt gucje la Taresie no viarzè bocje, atente ai calâts e ai cressûts de sô gugje (Maria Forte, La tiere di Lansing); grant part des maris ogni matine, / cu la gugje in man, / a compagnavin i lôr fruts a scuele e a dutrine (Luigi Cracina, La miserie)