gnoce  /gnò-/  gno|ce  [AF]

  1. s.f. dispès tal pl., cerimonie e soredut fieste di dôs personis che si maridinlis gnocis si fasin, alguno cun gjalinis e cun cjapons, alguno cun zoculj a les ed a rost segont la varietât del timp, balant lu nuviç e la nuviço cun bielis zoiis di virduro (Anonim, Esercizis di version de scuele di nodârs di Cividât); se si fâs un sposalizi, la gnoce e dure di misdì fintremai cinc, e des sîs fintremai di straoris (Josef Marchet, Lis predicjis dal muini); tal doman si sposin in ligrie e ti fasin une gnoce, ma ce gnoce! (Dolfo Zorzut, Coi bezi se fa tuto); e rive tal palaç dal princip. Là a stavin preparant lis gnocis dal princip e la spose e jere za rivade (Andreina Nicoloso Ciceri, Blancje come la nêf); Lene, sì, une biele nuvice, mi impensi che o jeri a messe grande te plêf la dì des sôs gnocis… (Jolanda Mazzon, Cungjò Friûl)
Polirematichis e espressions idiomatichis Proverbis:
  • cui che al va a gnocis cence invidâ nol cjate cjadree par sentâ
  • cui che al va a gnocis cence jessi clamât nol cjate cjadree di sentâsi
  • cui che ti visite tes gnocis e no ta la infermitât nol è to amì par veretât
  • i parincj si cognossiju a fassis, a gnocis e a cassis