disconciertâ  dis|con|cier|tâ  [CO]

  1. v.tr. lassâ maraveât in sens negatîf e malsigûr su ce pensâ e ce fâma ce che al disconciarte e che al sturnìs ancjemò plui e je la conclusion infalibil che e ven daûr di chestis promessis (Josef Marchet, Sul ôr de buse…)
    Sin. savoltâ