crot2  /-ò-/  crot  [AF]

  1. adi., s.m. di cdn., dal cuarp o di part dal cuarp, no cuviert di vistîtstocje discrotâsi, cussì, a viodisi crots lis voiis a si impiin e, par distudâlis, si sa ce che i vûl… (Alviero Negro, Int di masnade); di matine si lavave a stomi crot (Alan Brusini, Par stradis lungjis); la cjarece da la aghe, la cjarece de jarbe sul cuarp crot (Dino Virgili, La aghe da pît la cleve)
    Sin. discrotât , dispueât , nût , disvistît
  2. adi. (fig.) che nol à un rivistiment, une protezion, un furniment e v.i., che i mancje alc che al podarès jessi o che pal solit al è in pôcs dîs i ramaçs a restavin crots, come dispedâts (Alan Brusini, Come tai romançs); ducj i zovins a vistirin chê monture che ju puartave tes trinceis: su lis monts, sul ôr dai flums o tes busis di clap. Che al jere dut cussì il Cjars, crot come un vues dispolpât (Maria Forte, Cjase di Dalban); pensait ce vueit e ce crot, il Friûl, cence casermis ni colonis militârs pes stradis (Riedo Pup, I furlans e il disarmo)
    Sin. nût , dispueât
    Cfr. coç , spelât , disfurnît , malfurnît